l’Art de verificar
Sergi Vallhonrat


La tasca del corrector consisteix a llevar les impureses de qualsevol document en què intervingui un element lingüístic, des d’una targeta de visita fins a una obra enciclopèdica.

Darrere aquesta possible definició s’amaga un treball complex, fosc, en general desconegut, però necessari en tota feina dirigida al públic. Una labor entre bastidors, imprescindible per donar coherència al producte final, com la del director de fotografia de la majoria de pel·lícules, però que alhora, i continuant amb el símil, es fa palesa als ulls de l’espectador quan és visible, quan l’errada és perceptible en la mala il·luminació d’una escena o en un pla desenfocat.

Podríem considerar diferents models de verificació textual. D’una banda, la correcció ortotipogràfica, basada en la comprovació de l’ortografia, de la sintaxi, dels signes de puntuació, però també en la verificació dels noms propis que apareixen en els textos: persones, poblacions... I d’una altra, la correcció estilística, molt més complexa que l’anterior, que consisteix a fer intel·ligibles els fragments inintel·ligibles, canviant paraules, modificant la puntuació, variant l’ordre de les frases; en definitiva, es tracta d’interpretar les idees del redactor del document i fer-lo més entenedor per al lector final. En un món lingüístic ideal, la nostra feina s’hauria de reduir al primer dels models de correcció: verificar l’ortografia, posar una coma aquí i una altra allà, i poca cosa més. Malauradament, en molts casos, la nostra intervenció en els textos és superior, i la vermellor, color utilitzat per assenyalar les correccions, acaba predominant en les pàgines de text negre sobre fons blanc.

Els motius que expliquin aquesta predominància vermella són molt diversos. En primer lloc, la creixent desconeixença dels mecanismes de la llengua i, especialment, de les formes d’articular un discurs; una dada paradoxal si tenim en compte el grau d’escolarització assolit els darrers anys a les nostres contrades —la qual cosa implica un estudi a priori més profund de les llengües—, però constatable si observem les qualificacions —més baixes any rere any— obtingudes en aquestes matèries en els exàmens de selectivitat. En segon lloc, la deixadesa lingüística que cada vegada més s’observa en els textos de tots els estils, facin un petit tomb per Internet per constatar-ho, en els quals sembla imperar més què es diu (i amb rapidesa) que no pas com es diu. I per últim, i centrant-nos en la llengua catalana, la manca d’una gramàtica normativa que estableixi definitivament què es pot dir i què no es pot dir o, si ho prefereixen, què és correcte i què no ho és en la nostra llengua. En aquest sentit, un petit exemple que pot ser molt il·lustratiu: en ple segle XXI, i amb l’«efectiva» implantació de polítiques de planificació lingüística, de l’Institut d’Estudis Catalans, de centres de normalització lingüística... encara no disposem d’una norma clara i precisa que determini la distribució —la utilització— de les preposicions per i per a, les equivalents a por i para de la llengua espanyola, la qual cosa provoca una «indefensió lingüística», juntament amb altres llacunes lingüístiques, en la persona que ha d’afrontar la redacció d’un text en català i, per extensió, en la que posteriorment ho ha de corregir.

En conseqüència, i mentre no se solucionin els problemes anteriorment esmentats, o fins que el corrector del Word sàpiga distingir entre la forma és del verb ésser i el pronom homònim es, continuarem tractant de millorar lingüísticament els textos que arriben a les nostres mans, o si m’ho permeten, de fer invisibles —imperceptibles— les errades que hi apareixen.